La radioactivitat és un fenomen natural en què certs nuclis atòmics inestables emeten radiació, que pot ser en forma de partícules subatòmiques o energia electromagnètica, com ara raigs gamma.
Però, qui va ser el pioner darrere del descobriment de la radioactivitat? El descobriment de la radioactivitat s'atribueix principalment a dos científics pioners: Henri Becquerel i Marie Curie.
El misteriós descobriment de Henri Becquerel
A principis del segle XIX, els científics estaven intrigats per estranyes propietats observades en certs minerals, com la pechblenda i l'autunita.
Aquests minerals semblaven emetre una radiació invisible que podia afectar les plaques fotogràfiques, cosa que suggeria que hi havia un fenomen completament nou.
Experiment de Becquerel
A finals del segle XIX, Antoine Henri Becquerel va començar a treballar amb la teoria que els minerals eren capaços d'emetre llum fosforescent. La fosforescència és la capacitat d'un vidre d'absorbir la llum i tornar-la a emetre posteriorment a la foscor.
Per verificar la seva teoria va realitzar un experiment: embolicar una placa fotogràfica en paper negre (per protegir-la de la llum directa), col·locar-hi un mineral d'urani fosforescent i exposar-la a la llum solar brillant. Quan es va desenvolupar, la placa tenia una imatge clara del mineral d'urani. Inicialment, va pensar en això com una confirmació de la seva teoria.
L'experiment es va desenvolupar un mes de febrer a París en què casualment el cel estava ennuvolat. Amb la manca de radiació solar no podia continuar amb el seu experiment, així que va decidir guardar el tros d'urani i la placa fotogràfica embolicada amb un calaix.
Un descobriment sorprenent
Dies més tard va recuperar els materials per reprendre l'experiment. Becquerel esperava que la placa aparegués amb una petita quantitat de fosforescència a conseqüència de la fosforescència que encara no s'havia esvaït. Tot i això, Becquerel es va trobar que la imatge impresa era tan intensa com en l'experiment original amb la radiació solar.
La sorpresa va ser enorme i va permetre a Becquerel arribar a la conclusió correcta que això no tenia res a veure amb la llum. En canvi, l'exposició provenia de l'urani mateix, fins i tot en la foscor.
La radioactivitat havia estat descoberta. Continuà demostrant que els minerals d'urani eren els únics minerals fosforescents que mostraven aquest efecte.
Marie Curie: la dona que va definir la radioactivitat
Va ser en aquest moment crucial quan va entrar en escena Marie Curie. Nascuda a Varsòvia el 1867 amb el nom de Maria Skłodowska, Marie Curie era una científica apassionada i curiosa.
Es va traslladar a París per estudiar a la Sorbona, on va conèixer Pierre Curie, un destacat físic amb qui es va casar el 1895. Junts, van començar una col·laboració científica que canviaria la història.
Marie Curie es va sentir intrigada pels experiments de Becquerel i va decidir investigar la radioactivitat dels minerals d'urani de manera més sistemàtica.
Treballant en un petit laboratori, la parella Curie va dur a terme meticulosos experiments per entendre la naturalesa de la radiació emesa pels minerals radioactius. Van descobrir que aquesta radiació no depenia de la temperatura, la pressió ni la forma química de l'urani, cosa que la feia veritablement misteriosa.
El naixement de la radioactivitat
Marie Curie va encunyar el terme "radioactivitat" per descriure aquest fenomen, i juntament amb Pierre, van començar a aïllar i estudiar els elements radioactius presents als minerals d'urani.
El seu ardu treball els va portar al descobriment de dos elements radioactius nous: el poloni i el radi. Marie Curie va nomenar el poloni en honor a la seva terra natal, Polònia, i al radi a causa de la seva intensa radiació.
El procés d‟aïllament d‟aquests elements va ser laboriós i perillós, ja que els Curie van haver de manipular quantitats considerables de substàncies altament radioactives sense el coneixement actual sobre els riscos de l‟exposició a la radiació.
Tot i els perills, la seva dedicació a la investigació científica els va impulsar a continuar.
Reconeixement internacional i riscos personals
El treball dels Curie no només va incloure el descobriment de nous elements, sinó també l'estudi detallat de les propietats. Aquests elements radioactius van resultar tenir aplicacions a la medicina, especialment a la teràpia contra el càncer, ia la indústria, on s'utilitzaven en rellotges luminiscents i altres dispositius.
Amb el temps, però, es va comprendre millor la perillositat de l'exposició perllongada a la radiació, fet que va portar a un canvi en la percepció pública de la radioactivitat.
El llegat dels Curie
La perseverança i la dedicació de Marie i Pierre Curie a la seva investigació científica els van valer un reconeixement internacional. El 1903, la parella Curie va compartir el Premi Nobel de Física juntament amb Henri Becquerel pel seu treball pioner en el camp de la radioactivitat.
Amb això, Marie Curie es va convertir en la primera dona a guanyar un Premi Nobel i, més tard, el 1911, va guanyar un segon Premi Nobel, aquesta vegada a Química, per la seva investigació sobre el poloni i el radi.
Tot i els honors i reconeixements, la vida dels Curie va estar plena de desafiaments i dificultats. L'exposició continua a la radiació va tenir un cost personal per a la parella, i Pierre Curie va morir tràgicament en un accident de trànsit el 1906.
Tot i aquesta pèrdua, Marie Curie va continuar el seu treball científic i es va convertir en una defensora incansable de la investigació i l'educació científica.
El llegat dels Curie a la Ciència Moderna
Actualment, la radioactivitat continua sent un camp d'estudi crucial a la física nuclear i la medicina.
S'han descobert nombrosos elements i s'han desenvolupat aplicacions des de la generació d'energia nuclear fins a la tomografia per emissió de positrons (PET) en medicina.
No obstant això, la importància de Marie i Pierre Curie en el descobriment i la comprensió inicial de la radioactivitat mai no s'ha de passar per alt.
Causes de la mort de Becquerel i Marie Curie
En aquell moment encara no es coneixien els efectes que produiria la radioactivitat en la salut humana, de manera que l'exposició continuada a fonts radioactives va deteriorar greument la salut dels dos científics.
Henri Becquerel
Henri Becquerel va morir el 25 d'agost de 1908 a causa d'una malaltia anomenada "apoplexia fulminant" o "accident cerebrovascular hemorràgic". En aquell moment, no s'havia establert una connexió directa entre el treball amb la radiació i la salut.
Encara que avui dia se sospita que la seva exposició perllongada a materials radioactius podria haver contribuït a la seva mort, això no es va confirmar al seu moment.
Marie Curie
D'altra banda, Marie Curie va morir el 4 de juliol del 1934 a causa de les complicacions d'una anèmia aplàstica, que es creu que va ser causada per la seva exposició crònica a alts nivells de radiació durant les seves investigacions científiques.
Al llarg de la seva carrera, Marie Curie va treballar en condicions de seguretat que eren molt menys estrictes del que es consideraria segur actualment, cosa que la va exposar repetidament a la radiació.
Encara que en aquell moment no s'entenien completament els riscos associats amb la radiació, igual que en el cas de Becquerel es creu que la seva exposició va contribuir al deteriorament de salut i, finalment, a la mort.
