Antoine-Henri Becquerel, nascut el 15 de desembre de 1852 a París, França, va ser un físic francès de renom que va exercir un paper crucial en el descobriment de la radioactivitat, una troballa que transformaria la ciència del segle XX. El seu treball en aquest camp el va portar a compartir el Premi Nobel de Física el 1903 amb Pierre i Marie Curie.
Al llarg de la seva carrera, Becquerel va demostrar un notable enginy i perseverança, qualitats que el van col·locar al centre d'una de les revolucions científiques més importants del temps.
Context familiar i educació
Becquerel provenia d'una família profundament arrelada a la ciència. El seu avi, Antoine César Becquerel, i el seu pare, Alexandre-Edmond Becquerel, també van ser destacats físics, cosa que va proporcionar a Henri un entorn en què la ciència i la investigació formaven part integral de la vida quotidiana. Des d'una edat primerenca, Becquerel va estar exposat a les idees científiques i va desenvolupar un interès per la física, la química i l'enginyeria.
Després de completar la seva educació secundària al Lycée Louis-le-Grand a París, Becquerel va ingressar a la prestigiosa École Polytechnique el 1872, on va rebre una formació rigorosa en matemàtiques i ciències.
Posteriorment, va continuar els seus estudis a l'École des Ponts et Chaussées, on es va formar com a enginyer civil. Al llarg de la seva vida, Becquerel va mantenir un equilibri entre la seva carrera científica i el seu treball com a enginyer, exercint-se en diversos rols dins del Ministeri d'Obres Públiques de França.
Primers treballs científics de Becquerel
Abans del seu descobriment de la radioactivitat, Antoine-Henri Becquerel va centrar gran part de la seva investigació en l'òptica, la fosforescència i l'absorció de la llum per certs materials.
Seguint els passos del pare i el seu avi, Henri va estudiar els fenòmens relacionats amb la llum i l'electricitat, explorant com certs materials emetien llum després de ser exposats a fonts d'energia. El seu pare, Alexandre-Edmond Becquerel, havia treballat extensament a la fosforescència, i Henri va continuar aquesta línia de recerca, cosa que el portaria, de manera inesperada, al seu descobriment més famós.
En els primers treballs, Becquerel va estudiar com els cristalls i certs compostos químics responien a la llum solar i altres estímuls energètics.
També va investigar el fenomen de la fluorescència, en què certs materials emeten llum quan són excitats per una font externa. Aquesta línia de treball, que inicialment semblava ser una extensió de la investigació de la seva família, eventualment asseuria les bases per al seu descobriment de la radioactivitat.
El descobriment de la radioactivitat
El descobriment de la radioactivitat va ser el descobriment que definiria la carrera de Becquerel va ocórrer el 1896, de manera gairebé fortuïta.
En aquell moment, Wilhelm Conrad Röntgen acabava de descobrir els raigs X el 1895, una troballa que havia generat una gran expectació a la comunitat científica. Inspirat pel treball de Röntgen, Becquerel va començar a investigar si existien connexions entre els raigs X i certs materials fosforescents.
Becquerel va decidir utilitzar sals d'urani, un compost que se sabia que tenia propietats fosforescents. La seva idea inicial era exposar aquestes sals al sol, esperant que absorbissin l'energia i emetessin algun tipus de radiació, similar als raigs X. Per provar la seva hipòtesi, va col·locar les sals d'urani sobre plaques fotogràfiques embolicades en paper negre, cosa que permetria que qualsevol radiació emesa per les sals es registrés a les plaques, però bloquejaria la llum visible.
A causa d'un període de mal temps a París, Becquerel va guardar les plaques fotogràfiques i les sals d'urani en un calaix, lluny de qualsevol font de llum solar. Per sorpresa seva, quan va revelar les plaques uns dies després, va trobar imatges clares a les plaques, tot i que no havien estat exposades a la llum del sol.
Això indicava que les sals d'urani emetien algun tipus de radiació penetrant sense haver de ser exposades a la llum, una observació completament inesperada.
A partir d'aquest descobriment, el nostre protagonista va concloure que l'urani emetia una forma de radiació desconeguda de manera espontània, sense necessitat d'excitació externa.
Est va ser el primer indici del que més tard es diria "radiactivitat", un fenomen que aviat seria explorat més a fons per científics com Pierre i Marie Curie.
Impacte i desenvolupament del concepte de radioactivitat
El descobriment de Becquerel va ser l'inici d'una nova era a la física. La radioactivitat, un fenomen completament inesperat i sense explicació en aquell moment, va desafiar les teories establertes sobre la matèria i l'energia.
Mentre que Becquerel va continuar els seus estudis sobre la radioactivitat, el seu treball va ser ràpidament complementat i expandit per Pierre i Marie Curie, que van descobrir altres elements radioactius com el poloni i el radi.
Becquerel i els Curie van treballar en paral·lel per investigar les propietats d'aquests nous elements i comprendre millor la naturalesa de la radioactivitat. Mentre que Marie Curie va encunyar el terme "radiactivitat" per descriure aquest fenomen, Becquerel va continuar investigant les propietats de la radiació emesa per l'urani i altres materials.
El 1900, Becquerel va fer una altra contribució important al camp en descobrir que la radiació radioactiva podia desviar un camp magnètic, cosa que suggeria que consistia en partícules carregades.
Més tard, es va descobrir que la radiació radioactiva estava composta per tres tipus diferents de partícules: partícules alfa, partícules beta i raigs gamma, una distinció que seria crucial per comprendre la naturalesa i els efectes de la radioactivitat.
Premi Nobel de Física de 1903
L'impacte del treball de Becquerel va ser reconegut a nivell mundial quan, el 1903, se li va atorgar el Premi Nobel de Física juntament amb Pierre i Marie Curie. El premi va ser un reconeixement tant del seu descobriment inicial de la radioactivitat com del treball posterior dels Curie en la identificació de nous elements radioactius.
El descobriment de Becquerel i els avenços dels Curie van transformar la física i la química i van obrir la porta a noves àrees de recerca en l'estructura de la matèria i les forces fonamentals de l'univers.
La radioactivitat, que inicialment semblava ser una curiositat científica, aviat va trobar aplicacions pràctiques en camps tan diversos com la medicina, l'energia nuclear i la datació de fòssils.
Contribucions i llegat
A més del seu treball sobre la radioactivitat, Becquerel també va fer contribucions significatives a altres camps de la física.
Va fer estudis sobre la fosforescència, l'absorció de la llum i la conducció elèctrica en gasos, entre altres temes. El seu enfocament meticulós i la capacitat per identificar fenòmens inesperats li van permetre fer descobriments que altres podrien haver passat per alt.
Tot i la importància del seu treball, Becquerel va romandre relativament allunyat del protagonisme públic que Pierre i Marie Curie van experimentar els anys posteriors al seu descobriment. Tot i això, el seu llegat científic és innegable. La unitat de mesura de la radioactivitat, el "becquerel" (Bq), porta el seu nom en honor seu, un reconeixement durador del seu impacte en la ciència.
El treball de Becquerel no només va canviar la nostra comprensió del món físic, sinó que també va establir les bases per a molts dels desenvolupaments tecnològics i científics del segle XX, inclosos els avenços en la medicina nuclear i la física de partícules.
La radioactivitat, un fenomen que va descobrir de manera inesperada, esdevindria una de les forces més poderoses i transformadores en la ciència moderna.
Vida personal i mort
Al llarg de la seva vida, Becquerel va ser un home profundament dedicat a la feina, però també va mantenir una vida familiar equilibrada.
El 1874, es va casar amb Lucie Jamin, filla del físic Jules Jamin, però Lucie va morir prematurament el 1878, deixant-lo vidu amb un fill, Jean Becquerel, que també es convertiria en un destacat físic.
Becquerel va continuar treballant a l'acadèmia i en investigació fins als darrers anys. El 1895 va ser nomenat membre de l'Acadèmia de Ciències de França, una distinció reservada per als científics més prestigiosos del país. A més, va ser professor al Museu Nacional d'Història Natural de París, continuant la tradició científica familiar que abastava diverses generacions.
Antoine-Henri Becquerel va morir el 25 d'agost de 1908, a l'edat de 55 anys, a Le Croisic, una petita comuna a la costa atlàntica de França. Encara que la seva vida va ser relativament breu, els seus descobriments van deixar una empremta inesborrable a la ciència.
La radioactivitat, un concepte que Becquerel va descobrir gairebé per accident, revolucionaria la física i la química i canviaria per sempre la nostra comprensió de l'univers.