Escàner radiològic

Radionúclids

En medicina nuclear, un determinat radionúclid és administrat al pacient, amb l'objectiu d'investigar un fenomen fisiològic específic per mitjà d'un detector especial, generalment una càmera gamma, situada fora del cos. El radionúclid injectat es diposita selectivament en certs òrgans (tiroides, ronyó, etc.) podent veure des de la càmera gamma la mida, la forma i el funcionament d'aquests òrgans. La majoria d'aquests procediments són de diagnòstic, encara que en alguns casos s'administren radionúclids amb finalitats terapèutiques.

Els radionúclids útils en medicina nuclear són els següents:

  • Diagnòstic "in viu": emissors gamma de vida mitjana curta (tecneci-99 metastable, indi-111, iode-131, xenon-133 i tal·li-201) i emissors de positrons de vida mitjana ultracurta (carboni-11, oxigen -15. fluor-18 i rubidi-82).
  • Diagnòstic "in vitro";: emissors gamma (iode-125, crom-51 i cobalt-57) i emissors beta (triti i sodi-24).
  • Teràpia: emissors beta (iode-131, itri-90 i estrocio-90).

Medicina nuclear "in vivo": Ús de radiofàrmacs

Els radiofàrmacs són substàncies susceptibles de ser administrades a l'organisme viu amb fins diagnòstics o terapèutics, investigant el funcionament d'un òrgan. En l'actualitat, s'utilitzen amb fins diagnòstics de 100 a 300 radiofàrmacs.

Els isòtops utilitzats tenen una vida mitjana curta de minuts, hores o dies i es preparen en laboratoris de radiofarmàcia garantint així les seves propietats i la seva puresa.

Els radiofàrmacs solen administrar formant part de molècules senzilles o units a molècules més complexes per ser distribuïts en els òrgans que volen explorar.

Els radionúclids emissors de positrons s'utilitzen en la tècnica denominada tomografia d'emissió de positrons (PET). Els positrons emesos per aquests radionúclids s'aniquilen amb els electrons atòmics, donant lloc a dos raigs gamma que es propaguen en direccions oposades i són detectats amb una gammacàmera que té detectors situats a banda i banda del pacient. Aquest mètode s'empra per avaluar, entre d'altres, el funcionament del cor i del cervell.

La qualitat de les imatges obtingudes amb aquests equips és superior a la dels equips convencionals. Actualment, a causa del seu alt cost i alta tecnologia, només hi ha equips comercialitzats en països amb alt nivell de tecnologia mèdica. L'alt cost i l'alta tecnologia que es requereix es deuen al fet que per produir aquests isòtops cal disposar d'un ciclotró.

Una altra tècnica important és la gammagrafia, que detecta la radiació gamma emesa pel radiofàrmac fixat a l'òrgan que es vol estudiar, en un equip denominat gammacàmera, el detector es situa sobre l'òrgan, rebent els fotons procedents del radiofàrmac.

Aquests senyals es transformen en impulsos elèctrics que seran amplificats i processats per mitjà d'un ordinador. Aquesta transformació permet la representació espacial sobre una pantalla o placa de raigs X, sobre paper o la visualització d'imatges successives de l'òrgan per al seu posterior estudi.

En l'actualitat, les gammacàmeres permeten obtenir talls tridimensionals de l'òrgan, millorant la qualitat dels estudis i la sensibilitat diagnòstica.

La gammagrafia tiroïdal consisteix en l'obtenció de la imatge de la glàndula tiroide, administrant al pacient un isòtop, com pot ser iode-131 i tecneci-99, que es fixa en les cèl·lules d'aquesta glàndula. S'empra per a diagnosticar la presència d'alteracions de la forma, volum o funció tiroïdal, com golls, hipertiroïdisme, càncers de tiroides, etc.

La gammagrafia suprarenal permet obtenir informació sobre la forma i la funció de les glàndules suprarenals, les disfuncions poden provocar l'aparició de malalties com la Malaltia d'Addison, la Síndrome de Cushing, etc.

Amb diferents isòtops i formes d'administració poden estudiar malalties cardiovasculars (angines de pit i infarts de miocardi), digestives (des quists o tumors a trastorns digestius o d'absorció intestinal) i pulmonars (afectació tumorosa dels pulmons).

La gammagrafia òssia permet diagnosticar infeccions i tumors en els ossos, mitjançant la detecció de l'acumulació del radiofàrmac injectat al pacient en les zones afectades.

Els estudis del sistema nerviós central (SNC) amb aquestes tècniques de gammagrafia són de gran utilitat per avaluar els diversos tipus de demències, epilèpsies i malalties vasculars o tumorals, que no poden detectar per ressonància magnètica nuclear o per tomografia axial computeritzada (TAC) .

Medicina nuclear "in vitro"

La tècnica analítica anomenada radioimmunoanàlisi, permet detectar i quantificar les substàncies existents en sang i orina, i que són difícils de detectar per tècniques convencionals. Es realitza a través de la combinació de la unió anticòs-antigen amb el marcatge amb un isòtop, generalment iode-125, d'un d'aquests dos components, habitualment l'antigen.

Per realitzar aquest tipus d'anàlisi, el pacient no entra en contacte amb la radioactivitat, ja que les anàlisis s'efectuen en la sang extreta del pacient. Per aquesta raó, aquesta especialitat de medicina nuclear es denomina " in vitro & rdquo ;.

És una tècnica de gran sensibilitat, especificitat i exactitud, que s'aplica a diversos camps:

  • Endocrinologia: determinacions d'hormones tiroïdals, suprarenals, gonadals i pancreàtiques amb test dinàmics d'estímul i frenada.
  • Hematologia: determinacions de vitamina B12, àcid fòlic, etc.
  • Oncologia: determinacions de marcadors tumorals per al diagnòstic i seguiment de tumors.
  • Virologia: determinacions de marcadors d'hepatitis B i C.
  • Farmacologia i toxicologia: determinacions de fàrmacs en sang, detectant possibles sensibilitzacions de l'organisme davant les al·lèrgies.
valoración: 3.1 - votos 7

Referències

Última revisió: 2 de octubre de 2015