Un núclid radioactiu o radionúclid és un núclid inestable i que per tant, degenera emetent radiacions ionitzants.
Quan un radionúclid emet radioactivitat arriba a un estat més estable, que requereix menys energia que abans i, en general, es transforma en un altre núclid diferent (o bé en el mateix, però menys excitat, si ha emès radioactivitat gamma), que pot ser també radioactiu o no ser radioactiu.
Aquest procés radioactiu passa en principi de manera espontània, però l'ésser humà ha après a provocar-se de manera artificial. En ambdós casos la radioactivitat resultant té exactament les mateixes característiques.
Com és un radionúclid?
Els radionúclids es caracteritzen per tenir una vida mitjana finita, que pot anar des de petites fraccions de segon a milers d'anys. De fet, alguns d'ells tenen una semivida tan llarga que encara no s'ha pogut quantificar experimentalment. Fins i tot n'hi ha que s'havien considerat, i per a certes aplicacions pràctiques, estables.
Dels núclids coneguts actualment hi ha noranta teòricament estables i dos-cents cinquanta i cinc als que no se'ls ha observat desintegrar-se.
D'altra banda, hi ha gairebé el doble, uns sis-cents cinquanta, als quals si se'ls ha observat radioactivitat i que tenen una vida mitjana de al menys una hora.
A la Terra es coneixen unes tres mil radionúclids de vida mitjana superior a una hora, la major part dels quals (prop d'un 90%) són produïts pels humans, uns dos mil quatre-cents de vida mitjana inferior a una hora i encara altres tan inestables que la seva vida mitjana és curtíssima.
Quin és l'ús dels radionúclids?
Els radionúclids s'apliquen a la tecnologia de l'energia nuclear per obtenir energia elèctrica, en la indústria (controls de qualitat, etc.), la medicina nuclear (radioteràpia, etc.) i per a armament nuclear (bàsicament a la propulsió de vehicles i eines per matar).
La utilització de radionúclid implica greus riscos ambientals (contaminació radioactiva) i de salut (radiotoxicitat, enverinament per radiacions, etc.).
Els radionúclids d'origen natural, com l'urani o el plutoni, existeixen en quantitats finites a la Terra, per això cal usar-los d'una manera sostenible. D'altra banda, el seu ús genera residus radioactius, que poden ser molt perillosos. Actualment, l'únic tractament que se sol fer és cobrir-los fins que la seva radioactivitat sigui propera a la natural.
Els possibles tractaments per als que trigarien més d'una trentena d'anys a fer-ho (tot el combustible nuclear gastat de les centrals nuclears i per a fins militars, per exemple) encara es troben en fase de teoria, investigació o experimentació.
Radionúclids en aliments
S'ha comprovat que el dany per ingerir aliments que excedeixen els nivells permesos de radionúclids és més gran que per la radiació externa. Quan la font de radiació està a l'interior, afecta directament els òrgans interns d'una persona i, per tant, fins i tot una petita dosi pot provocar greus conseqüències per a la salut.
La majoria dels radionúclids tenen propietats properes a les d'aquests o altres elements químics que componen el cos humà. Per tant, el cos humà els pren pels elements que necessita i els reté (acumula) en els òrgans corresponents. A l'estar en els òrgans, els radionúclids continuen irradiant i ja és impossible que una persona es protegeixi d'aquesta radiació.
La principal forma d'introduir radionúclids en el cos humà és a través dels aliments, que ha continuat sent rellevant durant dècades. Això s'explica pel fet que els radionúclids de vida llarga més perillosos cesi-137 i estronci-90 entren en els aliments. A causa de la seva llarga vida mitjana (uns 30 anys), aquests elements conserven la seva activitat durant molt de temps i s'inclouen en la cadena alimentària al llarg de el temps.
